L'Època Medieval

                             

                              Aprèn jugant sobre l'Època Medieval!

Pat el cartero

Winning isn't eveything (The hive)

Hansel i Gretel

Nens, gaudiu d'aquest conte tan divertit que protagonitzen dos personatges de Disney que tots coneixem!

La vaca bruna

Us agraden els contes? Nosaltres, les costureres, en sabem un munt! I ens encanta explicar-los mentre cosim! 
Mireu, us proposo un viatge fins a la llunyana Rússia dels tsars. Tot comença aquí, en aquest palau de mil colors, on vivien els tsars i la seva filla, la Irina. 
La vida al palau era tranquil·la i feliç. Fins que la mare de la Irina va morir, i el seu pare es va casar amb una dona molt cruel que tenia tres filles.
El pare de la Irina sempre estava ocupat, viatjant d'aquí cap allà... I la Irina havia de conviure amb una madrastra cruel i egoista, que no se l'estimava gens ni mica, i amb tres germanastres: la gran, la mitjana i la més petita de totes.
Les tres gaudien fent-li la vida impossible.
Per tenir-la lluny de casa, la madrastra va decidir enviar la Irina a pasturar. Pobra Irina, tot el dia en un prat, sense aliment i poc abrigada, amb el fred que fa a Rússia! 
Mentre poso fil a l'agulla, us presento la protagonista d'aquest conte: "La famosa vaca bruna". És bonica, oi?
La Irina se sentia sola i trista i de seguida va començar a parlar amb l'animal. Li explicava les seves pors i els neguits, quan, de sobte, la vaca bruna li va obrir una de les seves grosses orelles, i la va convidar a entrar-hi.
La Irina es va deixar anar orella endins... Xuuuup!
A l'interior de la vaca hi feia una escalfor molt agradable.
-Mmmm... Que bé que s'hi està! -va dir la Irina. A més, allà no hi faltava cap dels aliments que més li agradaven.


Amb l'estómac ple i gronxada pel moviment de la vaca, la Irina es va deixar endur per un somni que la portava a una vida millor. Un estrany somni dolç i de molts colors del qual es va despertar amb un gran somriure. El sol s'estava amagant i era l'hora de tornar a casa. 
En arribar, la madrastra la va rebre sorpresa i enfadada... Per què tornava tan contenta? "He d'esbrinar què fa la Irina amb aquesta vaca tot el dia!!!" Va decidir que el millor era que la seva filla petita acompanyés la Irina a pasturar.
La Irina no volia que descobrissin el seu secret i, un cop van arribar al prat, li va cantar a la germana una cançó que la va fer adormir-se profundament.
L'endemà, la madrastra va enviar la filla mitjana a pasturar amb la Irina. Però la història es va repetir. La veu de la Irina va adormir la germanastra mitjana amb aquella melodia. Va poder tornar a entrar per l'orella de la vaca per gaudir d'un nou dia màgic. Xuuuup!!!  


Ufff!!! La madrastra treia foc pels queixals. "Hi hauré d'enviar la filla gran!"
Així ho va fer. I la germanastra gran va aconseguir no adormir-se amb la melodia. D'aquesta manera va poder veure perfectament com la Irina s'introduïa orella endins i passava el dia dintre de la vaca bruna.
Un cop descobert el secret de la Irina, la madrastra va decidir desfer-se de l'animal i va manar que en fessin un bon estofat. Tot i els plors de la Irina, la madrastra només va permetre que la noia es quedés amb la cua de la vaca bruna.


-Enterraré la teva cueta al jardí. Així tindré un lloc per venir a recordar-te! -va decidir la Irina.
I, misteriosament, en aquell indret hi va créixer un gran arbre que es va omplir d'una fruita de molts colors. Els mateixos que durant tants dies, dins la vaca, havien aparegut en els somnis de la Irina. 
L'arbre es va fer famós en tot el regne i va cridar l'atenció d'un jove molt ben plantat: l'Ivan. Encuriosit per la història de l'arbre màgic, el noble Ivan va viatjar durant molts dies per trobar-lo.
En arribar, va demanar si podia tastar una d'aquelles fruites estranyes. La madrastra va veure una bona oportunitat de casar alguna de les seves filles, i de seguida hi va accedir.


L'Ivan va esperar mentre les germanes de la Irina intentaven agafar alguna peça de fruita... Però van apareixer uns ocells que impedien a les germanastres collir-ne cap.
-Ai!!! No es pot!!!
Només la Irina es va poder acostar a la fruita. Quan l'Ivan la va veure, va quedar totalment fascinat. Junts, van menjar la fruita de la felicitat i, lluny d'allà, la Irina i l'Ivan van viure plens de joia.... per sempre més. 
Aiii!!! Sempre m'emocionen les històries d'amor! Mira, gairebé no me n'he adonat, i ja tinc feta la feina! 




Per a escoltar el conte, feu clic aquí.

Mallorca: L'abat de la real

Hi havia una vegada un rei que menjava poc i no somreia gens: no tenia temps, anava massa  atrafegat manant i vigilant tots els súbdits del regne, inclosos bous i gallines. I els súbdits en començaven a estar ben farts, d'anar tan enfeinats. Bé, de fet, no tots hi anaven, d'enfeinats. L'abat n'era l'excepció. La seva única activitat consistia a llevar-se i asseure's a taula. No deixava de fer, mai, cap dels cinc àpats prescrits i les tres becaines aconsellades. L'abadia, doncs, era un oasi de pau i tranquil·litat i el monjos, que seguien la dieta de l'abat, n'estaven del tot satisfets. Un bon dia, el rei, de mal humor com sempre, es va trobar amb l'abat, que passejava pel jardí tot menjant raïm amb parsimònia. Això, al rei, li provocava un malestar general, un mal de cap horrorós, i se li va fer un nus a l'estómac. Amb la mosca al nas, li va preguntar que què hi feia allà perdent el temps sense fer res. L'abat va contestar, sorneguer, que menjar raïm ja era fer alguna cosa i que no s'ho prengués tan a la valenta, que els afers sempre poden esperar. El rei, enfurismat - i, tot s'ha de dir, amb una mica de raó- ,va respondre preguntant-li què en sabia ell, dels seus afers, de si podien esperar o no. I que si era tan llest i savi, contestés aquestes tres preguntes:

-"Quines fosques preocupacions li treien la son?" 
-"Com podia solucionar els seus problemes?" I, per arrodonir-ho i acabar,        -"quins eren els seus pensaments?"

Tres preguntes ben senzilles, va dir,  per a una intel·ligència com la seva. Si aconseguia respondre-les totes tres, li concediria el seu pes en or. Si no, rebria un centenar de bastonades. Tenia temps fins l'endemà al capvespre. Voleu saber com s'ho va fer? Doncs escolteu la història de: "L'abat de la Real". L'abat, amb un nus a la gola i un lleuger però persistent tremolor a les cames, va aprofitar l'hora de sopar per explicar la situació a la congregació i demanar consell. Els monjos no van trigar gaire a posar-se d'acord i d'una manera unànime van arribar a dues conclusions: que l'abat hauria pogut esperar a les postres per donar unes notícies tan dolentes i que ningú no sabia les respostes de les preguntes del rei. Bé, ningú, ningú..., no: gairebé ningú, no sabia les respostes. El cuiner de la congregació, el monjo més jove i tímid, amb un fil de veu va dir, des del fons de la sala, que ell respondria les preguntes del rei. Però amb una condició: que li permetessin posar en pràctica una idea que tenia perquè, amb l'ajut de tots els monjos, la seva feina a la cuina fos més lleugera, més senzilla. Els monjos, tots, van contestar que ni parlar-ne, que abans de moure un dit preferien que l'abat rebés les bastonades. L'abat, però, era d'un altre parer: la petició del cuiner era justa i raonable.   L'endemà, el rei, davant de la cort i sense cap mena de vergonya, va fer la primera pregunta a l'abat: quines fosques preocupacions li treien la son? L'abat, sense pensar-s'hi ni poc ni gaire, va contestar que allò que preocupava més el rei era, com a tot bon sobirà, el benestar del seu poble i la seva gent, que aquesta tasca, encomanada pel seu pare i pel pare del seu pare, aquesta, era la seva gran preocupació. El rei, vermell de cara i avergonyit, va estar temptat d'engegar-lo, però la reacció favorable de la cort el va obligar a seguir amb l'espectacle i fer la segona pregunta: Com podia solucionar el seus problemes? Aquí l'abat, amb gràcia i rapidesa, va respondre que no calia que el rei se sacrifiqués d'aquella manera per al benestar del seu poble. Que es podia permetre unes vacances de tant en tant. Que molta feina i poc descans no són aconsellables. El rei, furiós i amb ganes d'acabar, va fer la tercera pregunta

: Què estic pensant ara?

L'abat va contestar:

El rei pensa que jo sóc l'abat, però, com pot veure, jo només sóc el cuiner de la congregació.

La cort va esclatar en grans riallades i aplaudiments davant la gosadia i la saviesa del jove. El rei no va tenir més remei que somriure, encara que, tot s'ha de dir, d'una manera una mica forçada - era una nova experiència per a ell. Per acabar bé i com cal la festa i les celebracions, el rei va convidar l'abat a passar un parell de setmanes en un complex turístic de primer ordre. Va ser el començament d'una gran amistat... Mentrestant, el cuiner, que no tenia vacances però era més feliç que un gínjol, va posar en pràctica la seva gran i original idea, anomenada "self-service", idea que ha arribat fins als nostres dies

Alemania: L'estrany desconegut

Una vegada hi havia una família molt pobra que vivia al camp. Un dia els pares van donar tots els diners que tenien al fill gran i el van enviar al poble a comprar un bou. Pensaven que amb l'ajuda d'aquest animal podrien treballar molt més bé la terra i sortir de la misèria. El noi es va llevar molt d'hora, perquè havia de travessar un gran bosc, i va emprendre el camí cantant i xiulant. Quan ja feia una bona estona que caminava, va veure sorprès que al costat del camí hi havia dos testos, un amb un cactus i l'altre amb unes estranyes flors vermelles. I mentre rumiava què hi devien fer allà al mig del bosc, va aparèixer de sobte un home encara més estrany enfilat dalt d'un cavall que li va demanar si li podia fer el favor d'aixecar el test de les flors vermelles perquè, d'aquesta manera, va dir-li, l'ajudaria a conquerir el cor d'una persona. El noi no va acabar d'entendre què volia dir amb tot allò de conquerir el cor d'una persona, però, com que sempre estava disposat a fer un favor, va aixecar el test i... Quina sorpresa! A sota hi havia una bossa plena de monedes d'or. El desconegut, però, no se'n va sorprendre gens  i li va dir que es podia quedar la bossa de diners. Abans d'anar-se'n, però, li va donar dos consells. El primer, que quan arribés al poble no s'hostatgés a casa del governador. I el segon, que si algun dia necessitava ajuda exclamés "Tanàs!", i llavors ell l'ajudaria. Dit això, el noi va veure com entre els arbres desapareixia: "L'estrany desconegut". El noi, molt content perquè amb aquells diners podria comprar el millor bou del mercat, va arribar al poble quan ja s'havia fet de nit. Cansat del viatge, va trucar a la porta de la primera casa que va trobar, i no es va adonar que, precisament, era la del governador. I a la nit, mentre el noi dormia profundament somiant bous i vaques, el governador li va robar la bossa de diners. Estava segur que si el noi l'acusava del robatori, ningú no se'l creuria, perquè la paraula d'un pobre desgraciat com aquell noi no tindria cap valor contra la paraula d'un home tan important i poderós com ell. I així va ser. Al matí, en descobrir que li havien robat la bossa, el noi, desesperat, va acusar el governador, cosa que va provocar la sorpresa i la indignació de totes les autoritats del poble.

-Això és una calúmnia! -va cridar furiós el governador, i immediatament el va fer detenir i empresonar.

En aquell temps, enfrontar-se a un governador era molt perillós. Tant, que et podia costar la vida. Al cap de pocs dies, el jutge, comprat pel governador, el va condemnar a morir a la forca. Trist i desesperat, mentre esperava el dia de l'execució, el noi va recordar el segon dels consells que li havia donat aquell desconegut i, sense dubtar ni un moment, va exclamar "Tanàs!". Just acabar de pronunciar aquell nom, el desconegut se li va aparèixer.

-Què vols? -li va dir.

I llavors el noi li va explicar tot el que li havia passat. Quan va haver acabat, el desconegut li va recordar que ell ja l'havia avisat que no s'hostatgés a casa del governador, però que no tingués por, que l'ajudaria igualment.

-Mira -li va dir-, a tots els condemnats a mort se'ls concedeix un últim desig. Doncs bé, quan ja tinguis la corda al coll, pronuncia ben fort una altra vegada el meu nom i jo t'ajudaré a aconseguir la llibertat.

I dit això, l'home va desaparèixer. El noi va fer tot el que li havia dit el desconegut i, efectivament, li van concedir tres dies i després el van portar a la plaça per penjar-lo davant de tot el poble i de les autoritats. En l'últim moment, però, quan es va sentir la corda al coll, el noi va cridar "Tanàs!", i de seguida va entrar a la plaça un home molt ben vestit que es va acostar al governador i li va demanar per què volien penjar el seu germà. El governador li va respondre que el seu germà l'havia calumniat a ell, el governador, la màxima autoritat, acusant-lo d'haver-li robat diners, i que per això rebria el càstig que es mereixia.     Llavors el desconegut va clavar els ulls al governador i li va dir:

-Doncs, ja que sou innocent, estic segur que no tindreu cap inconvenient a dir en veu alta i davant de tothom que el diable se us emporti, si heu robat aquests diners!.

I el governador, enmig del silenci de tot el poble, sense dubtar ni un moment, va dir-ho:

-Que el diable se m'emporti ara mateix, si he robat aquests diners!

Quan va acabar de pronunciar aquestes paraules, el desconegut va fer un somriure diabòlic, va agafar el governador per una pota com si fos un pollastre i el va llançar damunt del carruatge mentre li deia:

-Doncs així serà. Ara mateix se us emportaré, senyor governador!.

I així va ser com el diable va conquerir el cor, i l'ànima, del governador. Tot seguit, va fer espetegar el fuet contra el cel i va cridar: "Cap a l'infern!" I van desaparèixer tots dos com per art d'encantament sense deixar rere seu res més que una estranya pudor de sofre.     L'endemà al matí el noi es va llevar molt d'hora, perquè havia de travessar un gran bosc, i va emprendre content el camí cap a casa. Mentre caminava, acompanyat d'un bou esplèndid, no parava de pensar que en la vida a vegades passen coses molt estranyes.