lunes, 8 de noviembre de 2010

Mallorca: L'abat de la real

Publicado por Els músics de Bremen en 15:10 0 comentarios
Hi havia una vegada un rei que menjava poc i no somreia gens: no tenia temps, anava massa  atrafegat manant i vigilant tots els súbdits del regne, inclosos bous i gallines. I els súbdits en començaven a estar ben farts, d'anar tan enfeinats. Bé, de fet, no tots hi anaven, d'enfeinats. L'abat n'era l'excepció. La seva única activitat consistia a llevar-se i asseure's a taula. No deixava de fer, mai, cap dels cinc àpats prescrits i les tres becaines aconsellades. L'abadia, doncs, era un oasi de pau i tranquil·litat i el monjos, que seguien la dieta de l'abat, n'estaven del tot satisfets. Un bon dia, el rei, de mal humor com sempre, es va trobar amb l'abat, que passejava pel jardí tot menjant raïm amb parsimònia. Això, al rei, li provocava un malestar general, un mal de cap horrorós, i se li va fer un nus a l'estómac. Amb la mosca al nas, li va preguntar que què hi feia allà perdent el temps sense fer res. L'abat va contestar, sorneguer, que menjar raïm ja era fer alguna cosa i que no s'ho prengués tan a la valenta, que els afers sempre poden esperar. El rei, enfurismat - i, tot s'ha de dir, amb una mica de raó- ,va respondre preguntant-li què en sabia ell, dels seus afers, de si podien esperar o no. I que si era tan llest i savi, contestés aquestes tres preguntes:


-"Quines fosques preocupacions li treien la son?" 
-"Com podia solucionar els seus problemes?" I, per arrodonir-ho i acabar,        -"quins eren els seus pensaments?"

Tres preguntes ben senzilles, va dir,  per a una intel·ligència com la seva. Si aconseguia respondre-les totes tres, li concediria el seu pes en or. Si no, rebria un centenar de bastonades. Tenia temps fins l'endemà al capvespre. Voleu saber com s'ho va fer? Doncs escolteu la història de: "L'abat de la Real". L'abat, amb un nus a la gola i un lleuger però persistent tremolor a les cames, va aprofitar l'hora de sopar per explicar la situació a la congregació i demanar consell. Els monjos no van trigar gaire a posar-se d'acord i d'una manera unànime van arribar a dues conclusions: que l'abat hauria pogut esperar a les postres per donar unes notícies tan dolentes i que ningú no sabia les respostes de les preguntes del rei. Bé, ningú, ningú..., no: gairebé ningú, no sabia les respostes. El cuiner de la congregació, el monjo més jove i tímid, amb un fil de veu va dir, des del fons de la sala, que ell respondria les preguntes del rei. Però amb una condició: que li permetessin posar en pràctica una idea que tenia perquè, amb l'ajut de tots els monjos, la seva feina a la cuina fos més lleugera, més senzilla. Els monjos, tots, van contestar que ni parlar-ne, que abans de moure un dit preferien que l'abat rebés les bastonades. L'abat, però, era d'un altre parer: la petició del cuiner era justa i raonable.   L'endemà, el rei, davant de la cort i sense cap mena de vergonya, va fer la primera pregunta a l'abat: quines fosques preocupacions li treien la son? L'abat, sense pensar-s'hi ni poc ni gaire, va contestar que allò que preocupava més el rei era, com a tot bon sobirà, el benestar del seu poble i la seva gent, que aquesta tasca, encomanada pel seu pare i pel pare del seu pare, aquesta, era la seva gran preocupació. El rei, vermell de cara i avergonyit, va estar temptat d'engegar-lo, però la reacció favorable de la cort el va obligar a seguir amb l'espectacle i fer la segona pregunta: Com podia solucionar el seus problemes? Aquí l'abat, amb gràcia i rapidesa, va respondre que no calia que el rei se sacrifiqués d'aquella manera per al benestar del seu poble. Que es podia permetre unes vacances de tant en tant. Que molta feina i poc descans no són aconsellables. El rei, furiós i amb ganes d'acabar, va fer la tercera pregunta
: Què estic pensant ara?
L'abat va contestar:
El rei pensa que jo sóc l'abat, però, com pot veure, jo només sóc el cuiner de la congregació.
La cort va esclatar en grans riallades i aplaudiments davant la gosadia i la saviesa del jove. El rei no va tenir més remei que somriure, encara que, tot s'ha de dir, d'una manera una mica forçada - era una nova experiència per a ell. Per acabar bé i com cal la festa i les celebracions, el rei va convidar l'abat a passar un parell de setmanes en un complex turístic de primer ordre. Va ser el començament d'una gran amistat... Mentrestant, el cuiner, que no tenia vacances però era més feliç que un gínjol, va posar en pràctica la seva gran i original idea, anomenada "self-service", idea que ha arribat fins als nostres dies

Alemania: L'estrany desconegut

Publicado por Els músics de Bremen en 14:48 0 comentarios
Una vegada hi havia una família molt pobra que vivia al camp. Un dia els pares van donar tots els diners que tenien al fill gran i el van enviar al poble a comprar un bou. Pensaven que amb l'ajuda d'aquest animal podrien treballar molt més bé la terra i sortir de la misèria. El noi es va llevar molt d'hora, perquè havia de travessar un gran bosc, i va emprendre el camí cantant i xiulant. Quan ja feia una bona estona que caminava, va veure sorprès que al costat del camí hi havia dos testos, un amb un cactus i l'altre amb unes estranyes flors vermelles. I mentre rumiava què hi devien fer allà al mig del bosc, va aparèixer de sobte un home encara més estrany enfilat dalt d'un cavall que li va demanar si li podia fer el favor d'aixecar el test de les flors vermelles perquè, d'aquesta manera, va dir-li, l'ajudaria a conquerir el cor d'una persona. El noi no va acabar d'entendre què volia dir amb tot allò de conquerir el cor d'una persona, però, com que sempre estava disposat a fer un favor, va aixecar el test i... Quina sorpresa! A sota hi havia una bossa plena de monedes d'or. El desconegut, però, no se'n va sorprendre gens  i li va dir que es podia quedar la bossa de diners. Abans d'anar-se'n, però, li va donar dos consells. El primer, que quan arribés al poble no s'hostatgés a casa del governador. I el segon, que si algun dia necessitava ajuda exclamés "Tanàs!", i llavors ell l'ajudaria. Dit això, el noi va veure com entre els arbres desapareixia: "L'estrany desconegut". El noi, molt content perquè amb aquells diners podria comprar el millor bou del mercat, va arribar al poble quan ja s'havia fet de nit. Cansat del viatge, va trucar a la porta de la primera casa que va trobar, i no es va adonar que, precisament, era la del governador. I a la nit, mentre el noi dormia profundament somiant bous i vaques, el governador li va robar la bossa de diners. Estava segur que si el noi l'acusava del robatori, ningú no se'l creuria, perquè la paraula d'un pobre desgraciat com aquell noi no tindria cap valor contra la paraula d'un home tan important i poderós com ell. I així va ser. Al matí, en descobrir que li havien robat la bossa, el noi, desesperat, va acusar el governador, cosa que va provocar la sorpresa i la indignació de totes les autoritats del poble.
-Això és una calúmnia! -va cridar furiós el governador, i immediatament el va fer detenir i empresonar.
En aquell temps, enfrontar-se a un governador era molt perillós. Tant, que et podia costar la vida. Al cap de pocs dies, el jutge, comprat pel governador, el va condemnar a morir a la forca. Trist i desesperat, mentre esperava el dia de l'execució, el noi va recordar el segon dels consells que li havia donat aquell desconegut i, sense dubtar ni un moment, va exclamar "Tanàs!". Just acabar de pronunciar aquell nom, el desconegut se li va aparèixer.
-Què vols? -li va dir.
I llavors el noi li va explicar tot el que li havia passat. Quan va haver acabat, el desconegut li va recordar que ell ja l'havia avisat que no s'hostatgés a casa del governador, però que no tingués por, que l'ajudaria igualment.
-Mira -li va dir-, a tots els condemnats a mort se'ls concedeix un últim desig. Doncs bé, quan ja tinguis la corda al coll, pronuncia ben fort una altra vegada el meu nom i jo t'ajudaré a aconseguir la llibertat.
I dit això, l'home va desaparèixer. El noi va fer tot el que li havia dit el desconegut i, efectivament, li van concedir tres dies i després el van portar a la plaça per penjar-lo davant de tot el poble i de les autoritats. En l'últim moment, però, quan es va sentir la corda al coll, el noi va cridar "Tanàs!", i de seguida va entrar a la plaça un home molt ben vestit que es va acostar al governador i li va demanar per què volien penjar el seu germà. El governador li va respondre que el seu germà l'havia calumniat a ell, el governador, la màxima autoritat, acusant-lo d'haver-li robat diners, i que per això rebria el càstig que es mereixia.     Llavors el desconegut va clavar els ulls al governador i li va dir:
-Doncs, ja que sou innocent, estic segur que no tindreu cap inconvenient a dir en veu alta i davant de tothom que el diable se us emporti, si heu robat aquests diners!.
I el governador, enmig del silenci de tot el poble, sense dubtar ni un moment, va dir-ho:
-Que el diable se m'emporti ara mateix, si he robat aquests diners!
Quan va acabar de pronunciar aquestes paraules, el desconegut va fer un somriure diabòlic, va agafar el governador per una pota com si fos un pollastre i el va llançar damunt del carruatge mentre li deia:
-Doncs així serà. Ara mateix se us emportaré, senyor governador!.
I així va ser com el diable va conquerir el cor, i l'ànima, del governador. Tot seguit, va fer espetegar el fuet contra el cel i va cridar: "Cap a l'infern!" I van desaparèixer tots dos com per art d'encantament sense deixar rere seu res més que una estranya pudor de sofre.     L'endemà al matí el noi es va llevar molt d'hora, perquè havia de travessar un gran bosc, i va emprendre content el camí cap a casa. Mentre caminava, acompanyat d'un bou esplèndid, no parava de pensar que en la vida a vegades passen coses molt estranyes.

Sicília: Cua de peix

Publicado por Els músics de Bremen en 14:19 0 comentarios
Hi havia una vegada un nen que vivia a Sicília. En Giusepino era un nen fascinat pel mar. Encara no sabia caminar, que ja nedava i bussejava. I si algú es pensava que un dia se'n cansaria, de tant viure en remull, doncs s'equivocava. Perquè en Giusepino es va anar fent gran i la feina era que sortís del mar. S'hi passava tantes hores, dins l'aigua, que en Giusepino era gairebé un peix més. I si no ho acabava de ser era perquè tenia cabells,  nas, dues orelles i unes galtes d'allò més vermelles. Però en Giusepino somiava que era un peix. I, és clar, com que només sortia de l'aigua per anar a dormir, doncs va passar el que havia de passar. I és que de tant nedar i bussejar, un dia, les cames se li van transformar en la cua d'un peix. En Giusepino era feliç amb la cua de peix. Xapotejava, saltava i es capbussava com un dofí. I  jugava a fet i amagar amb els seus amics: tres anxoves orfes i un moll vermell. I des d'aquell dia, tothom li va deixar de dir Giusepino per dir-li: cua de peix La màgica transformació d'en Cua de Peix va passar de boca en boca fins que va arribar a l'altra punta de l'illa. Tothom parlava d'en Giusepino, perdó, d'en Cua de Peix. I la gent n'explicava tantes històries, que un dia van arribar fins al palau del rei Miquelino quart.

- Què diu que fa? -preguntava el monarca, que era una mica sord. - Diuen que com que és amic dels peixos, en Cua de Peix trenca les xarxes dels mariners -responia molt preocupat el ministre de Pesca. - Així que aquest Cua de Peix en sap molt, de bussejar? Doncs vull que el porteu aquí immediatament -va ordenar el rei, assenyalant el lloc exacte-. Digueu-li que li vull encarregar una missió molt important.
Feia temps que el rei Miquelino quart en portava una de cap. S'havia proposat esbrinar què hi havia sota l'illa, al fons del mar.
- Vull que ara mateix et capbussis i que no tornis fins que no descobreixis què s'amaga sota l'illa -va ordenar el rei a en Cua de Peix, que s'havia presentat a la cita acompanyat per les tres anxoves orfes i el moll vermell.
En Cua de Peix va obeir immediatament l'ordre del rei. Es va capbusssar i va bussejar hores i hores cap al fons del mar. Quan feia un dia que era sota l'aigua, en Cua de Peix es va trobar cara a cara amb un peix enorme que dormia sota l'illa. Era tan gros i tan lleig, que quan el van veure, en Cua de Peix i els seus amics es va aturar morts de por i van girar cua cap a la superfície. Al rei no el van convèncer les explicacions que en Cua de Peix i els seus amics li van donar.
- Romanços -cridava el rei Miquelino quart molt empipat-. Què vol dir que no vols tornar? Et mano que ara mateix et tornis a capbussar!
I com que el monarca veia que en Cua de Peix no li feia cas, va pensar que si es treia la corona i la llançava al mar, en Cua de Peix no s'hi podria negar.
- Vés-la a buscar. Que un rei sense corona no pot governar.
Va trigar poc, en Cua de Peix, a recuperar la corona. Però un cop la va tenir a les mans, en Cua de Peix es va adonar que amb aquella corona ell també podia regnar.
- Què fem, amics -va preguntar en Cua de Peix a les tres anxoves orfes i el moll vermell-. Ens quedem a viure al fons del mar o tornem la corona al rei Miquelino quart.
 els seus inseparables amics li van indicar el camí més ràpid cap al fons del mar. El rei Miquelino quart es va esperar més d'una setmana que tornés, fins que se'n va cansar, convençut que en Cua de Peix s'havia ofegat. Però diu la veu popular que en Cua de Peix, ara, és el rei de les profunditats. I és veritat. Perquè hi viu feliç, amb la corona fins a les orelles i el seu tron submarí. Envoltat a tothora dels seus inseparables amics: les tres anxoves orfes i el moll vermell. Ja ho diu la cançó: Si llances la xarxa Al fons del mar, En Cua de Peix No pots pescar. Va anar a buscar la corona Que el rei hi va tirar I ara viu amb els peixos, Els pops i els calamars.

Voki: Personatges que parlen

Publicado por Els músics de Bremen en 13:44 0 comentarios

Voki és una eina interessant que podem prendre per a l'aula d'idiomes (excel lent, per a anglès). Es tracta d'un giny (com un "extra") gratuït que produeix un "voki" o personatge (avatar) que es mou i parla del text que li introduïm. Aquest "voki" resultant el podem inserir en una pàgina web, bloc, wiki, etc. o bé enviar per correu electrònic i fins i tot per mòbil. Com fa servir la tecnologia text-to-speech (passar de text a veu), ens pot ser de gran utilitat per ajudar als nostres alumnes a la reflexió del seu propi text i ens pot ajudar també amb la pronunciació d'una forma lúdica.
I què millor, si un aprèn divertint? Una de les coses que fa interessant aquesta eina és que ens permet personalitzar el producte final:


Com fer un Voki? (vídeo explicatiu)

1- Escollim un personatge i un fons.
   -Pots triar una persona, polític, famós, animal, personatge de còmic ...
   - canviar la roba, els accessoris ...
   - Canviar el fons
   - Podem canviar el color de la pell, dels ulls, ...
2- A continuació, introduïm un missatge, que pot ser un text que escrivim en el camp de text que ens proporciona per a aquest propòsit, o bé ho pots gravar amb la teva pròpia veu, o utilitzar una gravació que tingueu al vostre ordinador
3- Un cop creat i salvat, quan l'usuari prem sobre el voki, s'escolta el missatge sonor

martes, 2 de noviembre de 2010

Projecte final : Jclic

Publicado por Els músics de Bremen en 2:44 4 comentarios

INTRODUCCIÓ:

El nostre projecte ha estat idea de les cinc components del grup. La idea era crear unes activitats destinades a nens i nenes de primària, per tal d'introduir-los al nou món de les tecnologies a l'aula.
De totes les opcions que teníem: Hot potatoes, Webquest, Caça del tersor, etc hem escollit el programa Jclic.


Per què l'hem escollit?

Creiem que Jclic és un programa que ofereix diverses activitats creatives per poder treballar els àmbits que es desitgin i d'una  manera entretinguda els nens puguin resoldre les diverses qüestions.

Concretament en el nostre projecte ens hem centrat en un conjunt de contes d'arreu del món, ja que és el tema que tractem al blog.
Hi podem  trobar : sopes de lletres, puzzles, textos a completar...
Per a aquells que us dona peresea o no us agrada llegir gaire, escolteu al mag!

OBJECTIUS:

- Participar i col.laborar de manera activa en les activitats realitzades.
- Mostrar interès per entendre el funcionament de les diferents eines.
- Tenir iniciativa per dur a terme accions o activitats amb l'ordinador.
- Compendre la lectoescriptura.
- Planificar i seqüenciar les accions necessàries per a la realització de les    activitats proposades.
- Motivar als nens/es per les activitats.
- Iniciar als nens/es  a la psicomotricitat fina.

CONTINGUTS:

Els continguts que s'ofereixen a les nostres activitats estan pensats exclusivament per nens, bàsicament nens de primària de prime cicle. La majoria d'ells tracten de contes populars, contes d'altres parts del món, endevinalles i enganyifes, i coneixements sobre instruments musicals.

ACTIVITATS:

-L'enigma de l'Esfinx: aquesta és una activitat en la qual s'haurà de completar un conte tot triant les paraules més adients. Els nens hauran d'utilitzar el seu enginy i imaginació per escollir entre les tres opcions de cada casella.Si després de molts intents no ens surt l'activitat, podem tenir pistes clicant a la casella de l'interrogant.
-La bruixa coloraina: en aquesta activitat els nens hauran d'escriure el que veuen a cada dibuix. Per a recordar quines paraules són, han d'haver llegit el conte "La bruixa coloraina" que hi ha al nostre blog.
-Els músics de Bremen: els nens hauran de relacionar cada instrument musical amb la seva família: instruments de percussió, de vent o de corda.
-La caputxeta vermella: aquesta activitat és un puzzle en el qual veuran la imatge del conte de la Caputxeta vermella si el resolen.
-El cargol i l'herba de poniol: aquí se'ns presenta una sopa de lletres en la qual haurem de buscar sis animals que apareixen al conte. Si no els trobem, podem llegir-nos un altre cop el conte que apareix al nostre blog.
-Endevinalles populars: els nens hauran de resoldre aquestes endevinalles triant entre les tres opcions que se'ls ofereixen. Si tenen molta dificultat i són incapaços de resoldre'n alguna, poden clicar al botó de l'interrogant, que els oferirà ajuda.
-Enganyifes: hi trobem un seguit d'enganyifes populars amb les quals podrem veure la perspicàcia dels nens. Hauran d'escriure la resposta vigilant de no fer faltes d'ortografia. En el cas de no poder resoldre l'activitat, trobaran ajuda clicant al botó de l'interrogant.
-L'aneguet lleig: és un altre puzzle, però amb una mica més de dificultat. Els nens podran resoldre'l si han vist el vídeo del conte que afegim al blog.
-L'activitat amagada: és un memory en el qual haureu de relacionar les parelles de fotografies que surten relacionades amb tots els contes de les altres activitats.

AVALUACIÓ:

L'avaluació és una de les parts més importants de tot projecte, ja que ens permet obtenir informació sobre els nens/es. El nostre objecte d'avaluació seran aquells nens i nenes de primària (de 1er fins a 3r ) perquè totes les activitat creades en el nostre projecte van dirigides a aquesta edat. La finalitat de la nostra avaluació és amb l'objectiu de que els nens aprenguin a utilitzar les noves tecnologies, que comencin a veure com funciona tot aquest món en que més tard s'hi trobaran endinsats. Que es familiaritzin amb un ordinador perquè serà una gran eina d'estudi que els acompanyarà durant bastants anys i que li podran donar més utilitat quan més coneguin l'aparell. L'instrument que utilitzarem per fer l'avaluació seran les activitats del nostre projecte i també ens fixarem en la manera d'utilitzar l'ordinador, per tant ho farem partint de l'observació. El moment en que avaluarem serà un cop finalitzades les activitats. L'avaluador en tot moment serà el porfessor/a que faci l'activitat amb els nens/es ja que serà la persona que estarà amb ells a l'aula i podrà observar el seu comportament, resoldre dubtes...I per últim el referent, avaluarem en funció de les capacitats del nens i tindrem en compte el seu esforç.

Esperem que gaudiu de les nostres activitats  i  que aquest projecte us serveixi per als vostres aprenentatges.






Si voleu jugar a l'activitat en pantalla completa, aneu a aquest enllaç.

jueves, 28 de octubre de 2010

El cargol i l'herba de poniol

Publicado por Els músics de Bremen en 13:24 0 comentarios
El conte d'avui va d'un cargol molt eixerit. Voleu saber què li va passar? Doncs continueu llegint!!


Hi havia una vegada un cargol que volia saber d'on sortia el sol, així que se'n va anar a buscar el forat per on sortia el sol. Camina que caminaràs al pobre cargol li va agafar mal de panxa i va anar a buscar unes herbetes de poniol per fer-se sopes i curar-se de la panxa. De seguida les va trobar, però el cargol no tenia gaire força per estirar les herbes. Per sort un escarabat que passava per allà el va voler ajudar i així el cargol i l'escarabat es van posar a estirar, i estira que estiraràs l'herba no es movia. La granota que estava mirant va preguntar: " què hi feu aquí enfeinats?" i l'escarabat va contestar: " estirar l'herba de poniol que al cargol li ha agafat mal de panxa" , i així la granota es va posar darrera de l'escarabat per ajudar a estirar l'herba. I estira que estiraràs però l'herba no es movia. Més tard va passar per allà un esquirol i va preguntar: " què hi feu aquí enfeinats? " i la granota i l'escarbat van respondre: " ajudar al cargol a estirar l'herba de poniol". Llavors l'esquirol es va enganxar darrera de la granota, la granota agafada a l'escarbat i l'escarbat al cargol, i tots junts estira que estiraràs però l'herba no es movia. Llavors van sentir sorolls i van veure que venia un conill. En arribar allí, el conill va decidir posar-se a estirar l'herba amb els seus amics. I estira que estiraràs l'herba tampoc es movia. Finalment va passar un bou per allà i en veure tanta gent va preguntar: " què hi feu aquí enfeinats?" i tots alhora van contestar: "ajudem al cargol a estirar l'herba de poniol" i així el bou es va posar darrera del conill per estirar. I entre van estirar tant i tant que van aconseguir arrencar l'herba de poniol.
L'escarbat, la granota, l'esquirol, el conill, el bou i el cargol es van posar molt contents! Per fi el cargol tenia la seva herba per curar-se la panxa i de tant content que es va posar, va invitar als seus amics a una bona sopa de poniol!







I conte contat, conte acabat!

miércoles, 27 de octubre de 2010

La Princesa més fina del món

Publicado por Els músics de Bremen en 11:16 0 comentarios
Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un rei i una reina molt refinats. Tenien un fill encara més refinat. Tan refinat que, tot i que feia molts anys que buscava i buscava, no trobava cap princesa amb qui casar-se, perquè a totes les candidates els trobava massa defectes.
-No m'agrada cap princesa, perquè cap no és prou fina per a mi. He de trobar: "La princesa més fina del món".
Cada cop que sortia una pretendenta que aspirava a ser l'escollida pel príncep, la convidaven a passar una nit a palau. Les convidades procuraven ser tan fines com podien. Per exemple, una princesa, per fer-se la fina, es va fer portar el sopar al llit.
-Sóc tan fina que sempre em faig portar el sopar al llit.
El príncep va pensar:
-Caram, això sí que és ser fina. A veure si he trobat la princesa ideal. 
Però quan va sentir com menjava... I quan l'endemà es va adonar que havia dormit tota la nit amb el llit ple de molles, sense patir-hi gens, el príncep va agafar picor per tot el cos, es va posar la mà a la boca i va dir:
-Quin horror! Per favor! 
I va agafar tanta mania a la princesa pretendent que no va voler sentir-ne parlar mai més. Un altre dia es va presentar una altra aspirant a princesa que va enlluernar el príncep.
-Sóc tan fina que mai no porto sabates, perquè no n'hi ha de prou fines per a mi.
El príncep va pensar:  
-A ella li passa amb les sabates el que a mi em passa amb les princeses. Potser és la meva princesa ideal...
Però quan es va adonar de la ronya que duia enganxada als peus de tant anar descalça, i sobretot quan va veure que empastifava tot el palau amb els peus, el príncep va agafar un mareig i va dir:
-Quin horror! Per favor!
L'endemà es va presentar una altra pretendenta que deia:
-Sóc tan fina que tot el dia netejo. Tot el dia netejo. Mai no hi ha res prou net per a mi. 

El príncep va pensar:

-Per a mi tampoc no hi ha res prou net. Potser aquesta és la princesa que necessito.
Però quan la va acompanyar a l'habitació i es va adonar que en lloc de vestir-se de princesa es vestia amb una bata de netejar i es passava la nit agenollada a terra fregant i fregant, el príncep es va dir:
-De neta n'és molt; de fina, no gaire. Quin horror! Per favor. 
I sense ni esperar que es fes de dia, va demanar als seus servents que la fessin fora del palau, si no és que la volien contractar per al departament de neteja.   El príncep estava desesperat.
-Mai no trobaré cap princesa prou fina per a mi -es deia nit i dia.
Fins que una nit de pluja es va presentar al castell una noia tota xopa de dalt a baix, demanant que l'acollissin. 
-Sóc una princesa que m'he perdut en aquest bosc. M'ha enganxat la pluja i ara no sé com tornar a casa. 
Com que de falses princeses en aquell palau ja n'havien vist més que mosques a l'estiu, en lloc del príncep la va rebre la reina en persona. I li va dir:
-Si ets una princesa de debò, deus haver de dormir en algun llit especial, oi?
I la princesa va contestar:
-Oh, sí, per favor. No suporto els llits massa tous o massa durs, o que tinguin la més petita imperfecció. Sóc la princesa més fina del món.
Per veure si era veritat, la reina va amagar un cascavell sota el matalàs on havia de dormir la princesa i  va fer-hi posar vint matalassos més, un a sobre l'altre, perquè no pogués notar res de res, si no és que realment era la princesa més fina del món. Fina o no fina, la convidada es va passar tota la nit donant voltes al llit, sense poder dormir ni un sol minut. L'endemà al matí, la reina va anar a veure la princesa i li va demanar:
-Com has passat la nit? 
La princesa va contestar:
- Oh, fatal. Quin llit més incòmode! Hi havia com una mena de pedreta sota el matalàs i se sentia un sorollet que no m'han deixat dormir en tota la nit.
La reina va quedar meravellada i convençuda que realment era la princesa més fina del món. Així que li va donar un cascavell reial.   En sentir el cascavell, el príncep va saber que ja tenia una pretendenta com cal i va córrer a conèixer-la. Quan va veure i conèixer la princesa més fina del món, el príncep se'n va enamorar profundament i va ser eternament feliç.   I així va ser que es van casar i van tenir fills encara més refinats, que encara deuen ser vius si no és que ja s'han mort. Això sí, si s'han mort, segur que ho van fer d'una manera molt refinada. 

Per escoltar el conte cliqueu aquí.

StoryBird: Llibres infantils escrits entre tots

Publicado por Els músics de Bremen en 6:03 2 comentarios
Avui us parlarem d'una curiosa i original eina que ens permetrà crear i distribuir contes o històries infantils de forma col·laborativa
Es tracta de: StoryBird

                                     
StoryBird és una eina online mitjançant la qual, com ja comentàvem, podem crear els nostres propis contes per a nens. Hi han diversos personatges de diversos artistes que així han aportat el seu granet de sorra.
Un cop fet el conte, mitjançant la mateixa web de StoryBird podem publicar, compartir, divulgar i crear una botiga online amb els contes, en format digital, encara que StoryBird aviat també ens permetrà editar i imprimir aquests contes en paper en breu. El que es mostra en el vídeo és el servei que proposa Storybird.

El mecanisme és molt senzill, s'accedeix a una àrea de treball i s'insereixen, fent ús dels recursos que ofereix Storybird, imatges, fons / escenaris i el text. Tot el contingut està definit pel lloc, excepte el text que és on es pot posar de manifest el talent dels nens per explicar una història. Els treballs realitzats es poden compartir a la xarxa ajudant a crear un conjunt de llibres infantils divertits, també es poden visualitzar en la pantalla per comptar els nens en qualsevol moment.
És una plataforma d'experimentació molt senzilla per a artistes i escriptors ansiosos per explicar històries i escampar la seva imaginació a través del teclat. D’aquesta manera serveix per motivar a la lectura de forma divertida.
L'edat recomanada per a experimentar amb les històries és entre 3 i 13 anys.
El lloc està en anglès però és molt intuïtiu i es pot entendre bastant bé. El repte és atrevir-se a realitzar creacions pròpies i compartir el moment amb els nens. Si teniu uns minuts de temps i molta imaginació, StoryBird pot ser l'eina ideal per crear i distribuir històries.

A continuació us mostrarem el nostre StoryBird. Va dirigit a nens de Cicle Inicial, tracta sobre una nena que ha fet nous amics vers a la seva "malaltia", la diabetis infantil. Com que és un tema bastant ampli, només em inclós un nombre reduït de personatges. 
Mirar Jana and his small friends
Per raons que desconeixem, el conte automàticament és torna privat. En el cas que succeeixi i voleu mirar el nostre StoryBird, no dubteu en comunicar-ho.

martes, 26 de octubre de 2010

La Bruixa Coloraina

Publicado por Els músics de Bremen en 22:11 0 comentarios

Vet aquí que una vegada hi havia un país on tot era negre i gris: el cel, la
muntanya, l’herba, el sol i la flor.
I tots estaven tristos, molt tristos... fins que un dia va passar per allà una
bruixa que es deia... BRUIXA COLORAINA, perquè era la bruixa del color.
Portava una bosseta plena de sorra; però no era una sorra normal, era
màg
ica: els granets eren de tots els colors. N’hi havia de grocs, vermells,

marron
s, verds i blaus.
En veure aquest país, la bruixa va dir: 
-Oh, què trist! On és el color? 
I tots
li van explicar: -És el país del negre i del gris. Això és molt trist...
Llavors el cel va dir:
 - BRUIXA COLORAINA, DÓNA’M EL COLOR, QUE VULL SER FELIÇ.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir:
- D’acord! CUA DE GOS, PELL DE DRAGÓ, PAF! Té el color! Ja ets blau!
Llavors la muntanya va dir:
- BRUIXA COLORAINA, DÓNA’M EL COLOR, QUE VULL SER FELIÇ.
I la bruixa, traien sorra de la bosseta va dir: .
- D’acord! CUA DE GOS, PELL DE DRAGÓ, PAF! Té el color! Ja ets marró!
Llavors l’herba va dir:
 - BRUIXA COLORAINA, DÓNA’M EL COLOR, QUE VULL SER FELIÇ.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir:
- D’acord! CUA DE GOS, PELL DE DRAGÓ, PAF! Té el color! Ja ets verda!
Llavors el sol va dir:
- BRUIXA COLORAINA, DÓNA’M EL COLOR, QUE VULL SER FELIÇ.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir:
- D’acord! CUA DE GOS, PELL DE DRAGÓ, PAF! Té el color! Ja ets groc!
Llavors la flor va dir:
- BRUIXA COLORAINA, DÓNA’M EL COLOR, QUE VULL SER FELIÇ.
I la bruixa, traien sorra de la bosseta va dir:
- D’acord! CUA DE GOS, PELL DE DRAGÓ, PAF! Té el color! Ja ets vermella!
I que n’estaven de contents! Aquell país del negre i del gris es va
convertir en el país dels colors.


La Bruixa Coloraina, que ja feia tard per anar a voltar món, es va
acomiadar dels seus nous amics i es va adonar que mai més no estarien
tristos. Gràcies a la seva màgia serien feliços per sempre més.



Uuuuuuh, quina por! Arriba Halloween!

Publicado por Els músics de Bremen en 2:27 0 comentarios
La festa de Halloween fa referència a una festa celta que va agradar tant, que es va començar a estendre per tot el món pero sobretot als països anglesos.

Fa molt i molts anys, a Gran Betranya, Escòcia i Irlanda el dia 31 d'octubre es celebrava la festivitat de Samhain, que era el mateix dia que s'acabava l'any en aquella època. Samhain era el déu del morts. Llavors s'encencien grans fogueres al cim de les muntanyes per fer fora els esperits dolents.Pensaven també que els esperits aquell dia anaven a visitar les seves cases per intentar trobar un cos on viure, i els acompanyaven bruixes i esperits. Per això la gent, que tenia molta por, no encenia cap llum a casa perquè els esperits pensessin que no hi havia ningú a la casa i també es disfressaven de bruixes o dimonis perquè les ànimes no volguessin viure dins el seu cos.
Doncs aquesta tradició va agradar tant que encara ara es celebra, l'únic que amb una mena de canvis. Actualment la gent, però sobretot el nens, es disfressen de persontages de por i van casa per casa demanant caramels i dient "Trick or treat" que vol dir: truc o tracte. Ho diuen perquè la gent els doni caramels o sinó els hi faràn una malifeta. I no oblideu buidar la vostra carbassa, ficar-li dins una espelma i anar pel carrer espantant a tothom!


 
This is Halloween - The nightmare before christmas

I a vosaltres que us agrada més: Halloween o la Castanyada?

La castanyada!

Publicado por Els músics de Bremen en 2:02 0 comentarios
Hola! Doncs bé , com ja sabeu arriba l'època dels primers freds i amb ella les castanyetes ben calentetes per fer-nos passar aquest fred, i com no, els dolços i bons panellets.
Com ja sabreu també s'acosta la festa de Tots Sants i la Castanyera s'apropa a les places de la ciutat per fer-nos passar una bona estona!
Ara us deixem amb una recepta que us ensenyaran les nostres amigues " Les tres bessones" on aprendreu a fer uns panellets boníssims.
I per a què la festa encara sigui més divertida atreviu-vos a cantar les cançons del video a continuació.




Marrameu torra castanyes!



L'aneguet Lleig

Publicado por Els músics de Bremen en 1:56 0 comentarios
Com cada estiu, a la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots.
Va arribar el dia en què els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop.
Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert.
Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure algun signe de moviment.
Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, sorpresa!, moltíssim més lleig i malgirbat que els altres sis...
La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre atenia als altres sis.
L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va adonar que allà no el volien...
Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, al contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat, a més de bastant maldestre.
Els seus germans li feien bromes pesades i se'n reien constantment, dient-li lleig i maldestre.
L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte desastrós i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del graner, va fugir per un forat de la tanca.
Així arribà a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.
Va arribar l'hivern i l'aneguet lleig quasi es mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de fugir de caçadors que pretenien disparar-li.
Al final va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre. De totes formes, com no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també.
Els cignes, doncs eren cignes les aus que l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:
- Doncs es clar que sí, ets un dels nostres!
I l'aneguet va respondre
- No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i malgirbat, però us heu de riure de mi per això
- Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells - i veuràs que no et mentim.
L'aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua transparent i el que va veure el va deixar meravellat. Durant el llarg hivern s'havia transformat en un cigne preciós!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.
Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç per sempre.


La Caputxeta Vermella

Publicado por Els músics de Bremen en 1:39 0 comentarios
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.

Caputxeta va recollir el cistell amb pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l' àvia, però no li feia por per què allà sempre trobava molts amics : els ocells, esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.

- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.

- A casa de l' àvia - li va dir la Caputxeta.

- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.

Caputxeta va posar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.

Mentrestant, el llop se 'n va anar a casa de l' àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era Caputxeta.
El llop va devorar a l' àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. no va haver d' esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.

La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada. 
- Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!

- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia

- Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!

- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.

- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!

- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l' àvia.

Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l' àvia, i creient endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.

El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!

Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l' estany de cop i es va ofegar.

La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.

Aquí trobareu el conte en dues parts:





lunes, 25 de octubre de 2010

Hot potatoes

Publicado por Els músics de Bremen en 14:52 0 comentarios


El Hot Potatoes permet elaborar exercicis interactius basats en pàgines Webs de sis tipus. La interactivitat dels exercicis s’obté mitjançant el JavaScript i funcionaran amb la versió 3, superiors de Netscape Navigator e Internet Explorer, tant en plataformes Windows com Macintosh. 
Les eines d’autor, permeten crear exercicis de qualsevol llengua com per exemple: el Francès, l'Alemany entre d’altres llengües d’Europa.

Encara que els exercicis s’elaborin utilitzant el JavaScript, no es necessari que sàpiga com funciona aquest programa. Les creacions amb el Hot Potatoes es poden penjar a la Web, podent-los personalitzar.
Bé, per finalitzar aquí podreu consultar el Manual del Hot Potatoes.
 



 

Hi havia una vegada... Copyright © 2010 Designed by Ipietoon Blogger Template Sponsored by Emocutez

adelgazar